Benvolguts pares:

Com sempre, un cop començat el curs ens trobem amb l'activitat més difícil per a tots: l'adaptació.

Tots els pares, amb més o menys mida, patiu quan porteu els fills/es a l'escola i si a l'hora de deixar-los ploren i s'agafen fort, se us fa un nus a la gola, difícil de passar. Oi què si?.

Llavors surten els dubtes:

Segurament no us podrem respondre totes les preguntes que us pugueu plantejar però si que us podem explicar com funciona aquest procés tant dur pels nens i nenes, pares i mestres (doncs nosaltres també el patim).

Els primers dies tots van de sorpresa en sorpresa. L'entorn és nou i s'enlluernen amb les joguines, el fet de veure altres nens..., però la companyia del pare o la mare els hi dona seguretat, per una banda als nens més nous que encara no coneixen on estan i, per una altra, als nens que ja és el segon curs, doncs per ells la nova classe i mestra també els hi suposa un canvi que han d'assimilar.

Encara no entenen que d'ara en endavant s'establirà una nova rutina on l'escola serà l'eix principal.

Quan la figura paterna o materna deixa d'estar constantment al seu costat i el seu paper és acompanyar-los i venir-los a recollir, tot i que l'entorn ja no els hi és completament desconegut i ja coneixen una miqueta a la mestra i als companys comencen a entendre aquesta nova rutina i es quan ploren. És la seva manera de protestar.

 

I... per què protesten?.

Doncs perquè el pare i la mare no hi son, perquè son reis i reines destronats i això vol dir que les coses no van sempre com ells voldrien, també perquè ja no plorarien però es 'solidaritzen' fàcilment amb aquell nen/a que entra plorant i... ja hi som!!. Perquè alguns han hagut de canviar d'horari de son i menjar i encara no estan acostumats, perquè costa compartir les educadores... Deu n'hi do!. Oi?.

Els nens petits el que els hi dona seguretat és la rutina establerta en el dia a dia. A mida que es van fent grans els canvis els hi aniran afectant cada vegada en menys mida i podran superar diferents situacions i conflictes que, fins i tot ells podran provocar.

Penseu que, i sobre tot pels més petits, el seu cercle de relació és molt limitat i el fet d'ampliar-lo implica forces canvis com obrir aquest lligam que fins aleshores era tant familiar, aprendre nous hàbits, compartir l'adult, noves experiències,... en una paraula, començar a sociabilitzar-se.

Quan aquests nens i nenes tornen a casa reaccionen a la seva manera per contrarestar l'esforç que han fet a l'escola. Alguns no volen saber res del menjar, d'altres no volen dormir o es desperten sovint a la nit. D'altres no volen saber res de la mare perquè els porta a l'escola i es 'vengen' d'ella ignorant-la i no fent-li cas, o també n'hi ha que no es separen d'ella i no volen saber res de ningú, ni pare ni avis ni cangur...

Això no vol dir que aquests nens i nenes estiguin tot el dia plorant i no s'ho passin bé, al contrari, també tenen molt bones estones, que cada vegada seran més llargues, juguen, riuen, estan tranquils però com encara no s'han creat el seu propi espai segueixen protestant, sobre tot en aquells moments en que la situació implica un canvi, com pot ser entrar i sortir del patí, recollir per anar a dinar, dormir i, fins i tot sortir de la classe per anar cap a casa. Per això moltes vegades, després d'una estona tranquil·la en la que escolten un conte o una cançó surten plorant en avisar-los per marxar.

Tot això és normal i passa cada principi de curs. Pràcticament tot el mes de setembre i la primera quinzena d'octubre la dediquem a l'adaptació, a ajudar-los a aconseguir la seguretat que els farà sentir bé i gaudir de tot això que és nou per ells i que ara els hi sembla tant difícil d'acceptar.

Què podeu fer els pares?.

Bressolar-los, estimar-los, consolar-los i tenir molta paciència. També podeu deixar que portin alguna joguina especial per ells a l'escola.

Però el que és fonamental es que confieu en nosaltres i en la nostra tasca.

No patiu, com cada any ens en sortirem tots plegats!!

Una abraçada!!!

 

 

 

 

Parvulari NINS